Història medieval i arqueologia del paisatge a Europa

A tot Europa, els llibres i els estudis que persegueixen assolir un més bon coneixement del paisatge humanitzat pretèrit són cada vegada més nombrosos. Els avanços metodològics que s'ha fet són molt importants. En aquest web presentarem algunes d'aquestes aportacions.

La meva foto
Nom:

Principals publicacions: - Els orígens medievals del paisatge català, Barcelona, 2004. - Atles del comtat d'Urgell (v788-993), Barcelona, 2006. - La vida quotidiana a Catalunya a l'època medieval, Barcelona, 2000. - Diplomatari del monestir de Santa Maria de Serrateix (segles X-XV), Barcelona, 2006. - El mas, el pagès i el senyor, Barcelona, 1995. - Un mas pirinenc medieval. Vilosiu B (Cercs, Berguedà), Lleida, 1996. - Dins les muralles de la ciutat. Carrers i oficis a la Lleida dels segles XIV i XV, Lleida, 2008. - Atles dels comtats de Rosselló, Conflent, Vallespir i Fenollet (759-991), Barcelona, 2009. - Atles dels comtats de Pallars i Ribagorça (806-998), Barcelona, 2012. - Inventaris i encants conservats a l'Arxiu Capitular de Lleida (segles XIV-XVI), Barcelona, 2014. http://ca.wikipedia.org/wiki/Jordi_Bol%C3%B2s_i_Masclans

divendres, de maig 11, 2007

De l'arqueomorfologia a l'arqueogeografia


Études rurales, 167-168, juliol-desembre 2003. Volum dedicat a: Objets en crise, objets recomposés. Inclou, entre d'altres, treballs de G. Chouquer (L'espai de les societats antigues, entre projecte i experiència), C. Marchand (Unes centuriacions més boniques que mai? Proposició d'un model dinàmic d'organització de les formes), S. Robert (Com es transmeten les formes del passat?), C. Lavigne (Nous objectes d'història agrària per posar fi al bocage i a l'openfield), M. Watteaux (El pla ràdio-quadriculat dels terrers no planificats), J. Burnouf (La Natura dels medievalistes), M. Watteaux (A propòsit del "naixement del poble a l'edat mitjana": la fi d'un paradigma?), etc.
Les crítiques que contenen diversos dels articles d’aquesta publicació als treballs fets per alguns medievalistes que, a França, s’han endinsat en els estudis del paisatge històric no han d’ésser motiu de desànim, ans han de portar a corregir errors i impulsar les recerques en aquesta disciplina. Convé de cridar l’atenció sobre diversos aspectes que crec que són fonamentals en les aportacions que s’hi fan. En primer lloc, crec que cal estudiar el territori sempre tenint present la llarga durada. No té cap sentit només interessar-nos, per exemple, en els segles de l’edat mitjana central i no preocupar-nos de la resta. Això pot provocar molts errors. Si l’edat mitjana és l’època de la formació dels pobles, l’època romana (per no parlar d’etapes anteriors) fou l’època en què s’organitzaren molts dels espais conreats, que, amb pocs canvis, han arribat fins ara. Tal com s’indica en aquest volum, la capacitat de transformar l’entorn rural per part dels homes que viuen en un poble (o per part dels seus senyors) sol ésser molt reduïda. Malgrat això, un altre aspecte que se subratlla i que crec que cal tenir sempre ben present és la importància del lligam entre pobles, vies i camps, que difícilment es poden estudiar per separat, ans s’han d’analitzar com a realitats relacionades.
Una part de les crítiques que hom fa als medievalistes es deriven de l’intent de relacionar les formes ràdio-concèntriques amb els canvis de l’any 1000. Això, però, no ens han de portar a rebutjar la possibilitat de descobrir formes concèntriques, no creades per un interès senyorial, sinó fruit de l’ocupació d’uns espais erms o dedicats, per exemple, a la pastura. Penso que és molt més fàcil una creació espontània d’un espai agrari, que no pas una creació planificada d’aquest espai, que hauria portat, com s’assenyala, a formes ortogonals d’organització del terrer (com les que s’han trobat, amb seguretat, en algunes vilanoves
medievals).
Per entendre totes aquestes realitats és interessant el glossari final (ps. 297-304), on, al costat de realitats ja més conegudes (com morfogen o arqueomorfologia) se’ns parla d’arqueogeografia, de resiliència, d’auto-organització de les formes planimètriques, d’isoclinia, isotopia, isoaxialitat, d’ucronia, etc.
Podem, per acabar, traduir un paràgraf de Magalí Watteaux en un treball sobre el naixement del poble a l’edat mitjana, que ens pot permetre d’entendre el fons de la problemàtica: “El poble medieval ens apareix com un objecte imprudentment isolat i separat de les xarxes que li donen forma. Ha d’ésser estudiat en tant que xarxa auto-organitzada i resilient en la llarga durada. El canvi consistirà en considerar que els resultats de les prospeccions i de les excavacions de l’arqueologia preventiva forneixen els materials d’un estudi arqueo-geogràfic, és a dir d’una anàlisi morfològica que no sigui només la tipologia dels plans de cases i de pobles. [...] Cal prendre consciència de l’existència d’un nou paradigma fundat en la complexitat, la dinàmica, la resiliència i la diacronia dels objectes recompostos.” (p. 317). Qualsevol realitat gairebé sempre és més complexa del que pot semblar a primer cop d’ull
.